Llibre d'estil de la universitat Pompeu Fabra

Tot i que en principi el comentari del llibre d’estil hauria de ser d’un diari, per no repetir-me amb d’altres companys, finalment he decidit agafar el llibre d’estil de la Universitat Pompeu

Fabra.

El llibre, publicat el 1996 pel responsable del Gabinet Lingüístic Albert Servitje i Riera, consta 221 pàgines i té diferents parts:

- En la presentació, el rector de la universitat Enric Argullol i Murgadas descriu el llibre d’estil com “un pas cabdal en l’establiment del model de la llengua de la institució”.

- En el pròleg, la directora de l’Institut Universitari de Lingüística aplicada, M. Teresa Cabré Castellví, expressa que els llibres d’estil sempre han suscitat posicions contradictòries, mai neutres: Per uns, “són uniformes innecessaris que encotillen la llibertat d’expressió”; per altres, un bé necessari en tota organització complexa, que afavoreix la conjunció, redueixen la dispersió i donen una imatge harmònica a la institució.

També ens diu que “quan la llengua no ha estat el punt de conflicte de posicions enfrontades, els llibres d’estil han servit per (...) controlar a través del llenguatge el nivell de qualitat d’un organisme, o simplement per vehicular a l’exterior la seva imatge corporativa”.

Continua dient que el llenguatge permet expressar una determinada actitud per mitjà de l’adopció de solucions lingüístiques enteses com a marques de representació.

Finalment, Castellví afirma que “un llibre d’estil (...) no és una transgressió de la normativa establerta, (...) sinó simplement el dret que té una institució a triar, entre totes les formes possibles, aquelles que millor responen a la seva manera de fer i de voler ser interpretada”.

- La introducció, escrita pel responsable del Gabinet Lingüístic Albert Servitje i Riera, et fa cinc cèntims sobre el que et trobaràs més endavant. També ens informa que aquest llibre d’estil és la culminació de l’obra Documents administratius de la Universitat Pompeu Fabra, publicada uns dos anys abans del present llibre d’estil.

- Els 10 capítols estructuren el llibre:

1. Aspectes de presentació d’un text

S’hi tracten qüestions preliminars de caràcter formal relatives a la presentació d’un text; el cos i el tipus de lletra, el full, els marges, els paràgrafs, la separació entre línies i finalment, les divisions d’un text (títols, subtítols i apartats).

2. Model de llengua

S’hi tracten diverses qüestions relatives al model general de llengua; ha de ser neutre, clar i respectuós. Per exemple, se’ns diu que l’ús simultani de les formes masculina i femenina s’ha d’utilitzar amb molta mesura per tal de no forçar l’expressió i caure en textos artificiosos.

3. Qüestions gramaticals

S’hi tracten qüestions que poden ser objecte de més d’un tractament (el dubte s’esvaeix optant per una de les solucions possibles; s’hi aclareix que aquesta és la funció del llibre d’estil), o bé sovint són objecte d’un ús erroni (s’expliciten els errors més freqüents i els usos correctes; com per exemple, el cas dels punts relatius als adverbis acabats en -ment, l’article personal o els usos incorrectes de l’infinitiu).

4. Signes de puntuació: S’indiquen els usos principals.

5. Criteris d’utilització de la cursiva, les cometes i la negreta

Es presenten els usos generalment establerts de la cursiva i les cometes; la negreta es pot utilitzar a voluntat de qui escriu.

6. Criteris d’escriptura de majúscules, minúscules i versaletes

M’ha sorprès veure que “en català, les majúscules i les versaletes han de conservar obligatòriament els accents, les dièresis o qualsevol altre signe gràfic”. No sabia que les versaletes eren majúscules de la mateixa mida que les minúscules, que s’utilitzen per escriure els números romans, els cognoms dels autors en una referència o una citació bibliogràfica i els títols de publicacions que se citen a elles mateixes.

El capítol presenta unes pautes d’ús per a l’ús de majúscules, minúscules i versaletes.

7. Les abreviacions: classificació i criteris generals d’utilització

Hi ha quatre tipus d’abreviacions: les abreviatures, els acrònims, les sigles i els símbols. En registres i en textos formals, cal prescindir de les formes escurçades de paraules pròpies de registres orals (ex: bici, bus) o col·loquials (ex: profe, mates), en benefici de les formes senceres corresponents.

8. Criteris per a l’escriptura de números i de quantitats dins un text

Aquests criteris tenen importància tant des del punt de vista formal com des del punt de vista del significat (ex: és diferent ‘cada dia treballo de 9.00 a 12.00 hores’ que ‘cada dia treballo de nou a dotze hores’). Aquests criteris depenen de factors com el tipus de números o de quantitats de què es tracti, el context en què es trobin i la posició en què apareguin.

9. Criteris per a l’elaboració i la presentació de referències i de citacions bibliogràfiques

Els elements que hi ha de constar depenen del tipus de document de què es tracti i del nivell de precisió que es vulgui donar, però sempre s’han d’escriure en el mateix ordre i de la mateixa manera.

10. Criteris de traducció de noms i títols:

Es parteix de la premissa que traduir facilita la comunicació i la comprensió; per tant, cal traduir allò que sigui traduïble. No obstant, els noms escrits en altres alfabets s’han de transcriure en tots els casos.

Apèndix 1: Llista d’abreviacions

Conté una llista d’abreviatures i sigles d’ús freqüent (estructurada en apartats: àmbits acadèmic i administratiu, bibliografia i tipografia, dies de la setmana i mesos de l’any, indicacions genèriques de lloc i tractament protocol·laris) i una llista de símbols.

Apèndix 2: Llista d’universitats

Traducció dels noms de les universitats d’Europa, els EUA, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda

Em sembla que un llibre d’estil és útil quan tens dubtes sobre algun aspecte de l’escriptura, però cal parar atenció i fer un anàlisi acurat i a fons per estar completament segur que la forma que el llibre d’estil exposa, no es converteixi en un motlle idoni i subtil per a divulgar continguts ideològics afins a la institució, tal i com ja passa amb la forma en que la societat està organitzada.

Per suposat, aquest comentari és insuficient per a poder realitzar un anàlisi acurat i a fons del llibre d’estil en qüestió, doncs aquesta feina sols podria ser possible amb molt més temps i uns coneixements del llenguatge força més profunds. Així doncs, s’ha optat per resumir molt superficialment el llibre d’estil.

Ser conscient de que ens constitueix ens pot ajudar a ser o esdevenir

"Rarament s’adquireixen qualitats de les que pots prescindir" (Algú la va dir, però no sé pas qui)

És força probable que sovint haguem pensat que hi ha moltes coses que no ens serviran mai més per res, però això rarament passa; tenim tota una vida per comprovar-ho, així que bona sort!
Cadascuna de totes les nostres qualitats constitueixen la nostra identitat; n'hi haurà que apreciarem més que d'altres, però renunciar a qualsevol d'elles, seria com renunciar a una part de nosaltres mateixos. Podem canviar la nostra naturalesa? No ho sé; el costum ha modificat moltes persones, però potser també les ha retornat, en certa manera, en contra d'elles mateixes.
Sovint només volem canviar per adaptar-nos a la societat en la que vivim; en aquests casos, canviar és falsejar-nos, negar-nos.
Potser el que sovint anomenem com, la nostra naturalesa, només és el producte de la nostra educació i de l'ambient en que ens movem. Potser la nostra naturalesa només és la genètica que ens constitueix i que s'ha demostrat que és un factor important en la nostra conducta; en aquest cas, som realment lliures de ser com som, d'adoptar l'actitud que prenem envers els altres, d'actuar com ho fem?
Actualment, l'opinió més estesa ens diu que la nostra naturalesa és una combinació d'aquests dos factors, la genètica que heretem dels nostres pares, i l'educació, conformada per tot allò que ens influencia en la vida (educació, família, amics, llibres, mitjans de comunicació, etc.).
Em sembla que ser-ne conscient ens pot ajudar a canviar si realment volem canviar.

La forma de la societat determina nostra realitat

Vet aquí unes quantes frases sobre l'art de la fotografia que foren dites al seu moment al programa Millenium del C33:

"El fotògraf és ull, cervell i intenció" (William Klein)
"Veure és més reconèixer que conèixer, sols veiem el que ja coneixem"
"La fotografia és un vehicle de transmissió ideològica"
"Tota fotografia és manipulació; tot acte de comunicació és manipulació, però aquesta pot ser bona o dolenta"

Qualsevol fotografia té una intenció conscient o inconscient, doncs ha estat feta per una persona. Nosaltres, com a receptors i potencials manipulats (amb intencionalitat o no de l'emissor), hem de reconèixer en la fotografia, la seva intenció, el seu objectiu, l'efecte que s'espera que produeixi en el nostre pensament i, per tant, en les nostres accions.
Certament, tot acte de comunicació és manipulació; i en els temps actuals, s'aprofita aquest fet per emmarcar les persones en el que anomenem societat, en un context dogmàtic, que ens pot semblar més o menys ampli, però que inevitablement, coarta una certa sensació de llibertat que ja no tenim perquè ja no podem sentir.
La forma emmotlla el contingut; així com la forma en que està fet un telenotícies provoca inevitablement que la notícia prengui un cert caire, que la transmissió del seu contingut se'n vegi afectada sensiblement, la forma com la societat només accepta allò que rebrà una certa acollida per part de l'audiència, marca, limita la nostra visió de la realitat; i per tant, el camp en el qual podem pensar, actuar.
El context en el qual ens movem ens pot ser útil en l'avenç cap a determinats progressos, però ens enfosqueix la visió de conjunt, ens limita a seguir només una direcció i ens en perdem moltes altres que podrien ser-nos tan o més útils per la nostra experiència de la vida.