Podem essenciar la realitat?

"Encara que la meva ànima es trobi en la foscor, he estimat massa intensament les estrelles per sentir por de la nit" (Sarah Williams)

Aquesta frase es podria interpretar de formes molt diverses; heus-ne aquí una:
Potser la nostra vida es basa en l'absurd, es fonamenta en el buit més absolut, però a partir d'aquesta premissa, nosaltres podem donar-li un sentit (ni que sigui subjectiu). L'existencialisme diu que l'essència precedeix l'existència, és a dir, que som nosaltres mateixos els que ens elaborem la nostra essència a partir de les nostres accions, del que fem dia rere dia. Potser seria agosarat afirmar que el pensament humà només té sentit en tant que té conseqüències sobre la realitat, però hauríem de donar més rellevància a aquesta afirmació quan parlem de canviar el model en que s'estructura la societat. De ben poc serveixen les paraules si aquestes no s'acompanyen de fets conseqüents; de ben poc serveix la hipocresia que regna en la nostra societat si després nosaltres mateixos ens manifestem hipòcrites. Si no estem d'acord amb la realitat en que ens ha tocat viure, només hi ha dues opcions vàlides i justificades:

• L''assumeixes perquè hi estàs d'acord o perquè creus que no pots fer res per canviar-la.

• Procures, dins de les teves possibilitats (i aquestes poden semblar poques, però tot depèn dels objectius que ens fixem i del que estem disposats a sacrificar) modificar la realitat en tot allò que la teva consciència et dicta.

La forma ens pot revelar l'autèntic contingut

"He arribat a creure que el món sencer és un enigma, un enigma inofensiu que es fa terrible pel nostre embogit intent d'interpretar-lo com si contingués una veritat subjacent" (Umberto Eco)

Potser la vida consisteix justament en això, en "muntar-nos la nostra pròpia pel·lícula", en voler buscar més del que hi ha. Potser si més que interpretar el món, provéssim d'interpretar-nos a nosaltres mateixos, en trauríem alguna cosa de profit (de profit personal i no pas econòmic, com es podria malinterpretar en els temps que corren). Perquè la forma en com es desplega qualsevol expressió ens revela molt més de qui som que no pas el contingut que pretenem transmetre conscientment; el que resulta potser més complicat és adonar-se del que ens transmet la forma, saber-ho interpretar, desxifrar. Potser aleshores ens adonarem que desxifrar el món tan sols és desxifrar-se un mateix, la qual cosa no resulta una acció gens menyspreable, sinó tot el contrari.

Una idea de "subjecte"

"Quan, assegut a la sala de conferències, escoltava a l'aclamat astrònom, de sobte em vaig sentir inexplicablement cansat i fastiguejat, fins que, esmunyint-me, vaig sortir a fora a passejar en la mística humitat de l'aire i de la nit i, de tant en tant, aixecava el cap per a contemplar les estrelles en el silenci perfecte" (Walt Whitman)

La teoria serveix de ben poc si no l'experimentem en la nostra pròpia pell, si no la percebem, si no la sentim.
Sovint és el context el que ens fa pensar el que pensem, les situacions viscudes. Així doncs, l'experiència és una forma d'aprenentatge que ens deixa una empremta molt més profunda que no pas l'explicació teòrica. Una bona manera d'aprendre la teoria és sentir-la, fer-la teva, deixar-te impregnar per ella per tal de poder-ne concloure reflexions pertinents, com si l'haguessis viscuda, com si l'haguessis sentida, encara que realment sovint això no sigui possible plenament.
Que som sinó esperits que ens deixem impregnar per tot allò que ens interessa del que ens envolta? Axí doncs, podríem arribar a especificar una certa idea de la identitat, perquè finalment la identitat tan sols és allò que decideix sobre que escollir de l'exterior per fer-nos-ho nostre, per incloure-ho en nosaltres. Som doncs el que escollim ser de la realitat exterior? És aquest escollir el que ens personalitza? Si és que podem parlar de subjecte...

No podem tallar les ales de l'esperit humà

"Què seria el pensament humà si no poguéssim percebre les estrelles, què seria si la Terra estigués sempre envoltada, com Venus, d'una capa de núvols?" (Paul Couderc)

Segurament seria infèrtil, com la terra a la que no li arriba l'aigua de la pluja. Sense la imaginació, sense la bellesa, sense la possibilitat de l'infinit, l'home es conformaria dins els seus propis límits, sense el voler anar més enllà, sense el voler ser més del que és. No seria pas vida humana, seria quelcom diferent, segurament més pobre.

"Confinar la nostra atenció només als assumptes terrenals seria limitar l'esperit humà" (Stephen Hawking)

Si limitem nostra atenció als assumptes terrenals perdem part del que ens propi, la imaginació, la qual ens pot ser extremadament útil pels assumptes terrenals. Per tant, criticar els somiadors és una estupidesa pròpia dels limitats d'enteniment. Perquè és la teoria la que fa possible la pràctica; i és la imaginació el primer pas per fer possible la realitat.
Siguem doncs una mica més somiadors, una mica més imaginatius, una mica més humans.

L'etern retorn?

"Vibracions dels estels; vibracions d'una naturalesa subtil que no diuen res a l'orella, però que ens porten noves d'altres mons llunyans" (Lluís Rodés)

Aparentment només són punts de llum que apareixen quan el cel s'enfosqueix (curiós fenomen que passa cada dia i que popularment se l'anomena nit), però en realitat, és la història de l'Univers que ens apareix com una pel·lícula en projecció contínua i en pantalla gegant! No podem aturar la projecció, no podem aturar la història.
Recordem que el nostre petit planeta també forma part d'aquest Univers, és a dir, que nosaltres també som personatges d'aquesta pel·lícula i que tota la nostra història queda d'alguna manera impresa en l'espai per a possibles espectadors de planetes llunyans. Que diríeu que som al capdavall? Una comèdia? Una tragèdia? Potser una tragicomèdia? Tinc la sensació que si espectadors llunyans veiessin la nostra pel·lícula, en certs moments es farien un tip de riure, en d'altres, un tip de plorar. I només espero que quan haguessin acabat de veure la pel·lícula, tinguessin ganes de tornar-la a veure una i altra vegada. Però no n'estic segur, potser ni tan sols passaria la primera selecció d'un càsting entre amics.
No crec que la rebutgessin sencera, sinó que la tallarien; com fan els editors amb un llibre, només es quedarien amb allò que els hi agrada, amb allò que creuen que "es pot aprofitar", sense adonar-se que la vida ho és tot, tant els moments "dolents" com els "bons", perquè el que considerem com a bo tan sols és una inferència d'allò que considerem com a dolent.