L'explicació consistent necessita tots els detalls

Una frase de Borges:

"Sempre que passejo en la soledat de la nit penso que la nit ens plau perquè suprimeix els detalls inútils, el mateix que fa la nostra memòria" (Jorge Luis Borges)

Reflexió: La intel·ligència no es mesura per la quantitat de coneixements que acumulem (de les feines feixugues ja se n'ocupen les màquines), sinó per la nostra capacitat de sintetitzar-lo o per recordar tan sols allò que més tard ens ha de servir. Però quin criteri emprem per decidir allò que recordem i allò que preferim oblidar? Som nosaltres racionalment els qui ho decidim o és la nostra naturalesa o els principis de la consciència els qui, inconscientment, decideixen per nosaltres?
D'altra banda, sempre podríem dubtar de si realment hi ha detalls inútils, ja que exceptuant les repeticions, tot detall forma part de la realitat. En qualsevol explicació sobre un fet, podem quedar -nos tan sols en allò que ens resulta més útil per recordar la resta, però sense aquesta resta, l'explicació queda incompleta, inconsistent, li falta quelcom...

Veure nostra pròpia llum en la foscor de la indiferència

Dues frases relacionades que ens parlen sobre la indiferència de l'Univers; la primera de John Hughes Holmes; la segona de Stanley Kubrick:

"L'univers no és ni hostil ni amistós. És simplement indiferent" (John Hughes Holmes)
Reflexió: El bé i el mal sols prenen sentit en la consciència humana. Fora d'ella, són irrellevants. A l'Univers tan li fa que ens "carreguem el planeta" (perquè una cosa és carregar-se el planeta literalment i l'altra fer-lo inhabitable per nosaltres) o que desaprofitem el nostre potencial, ell seguirà, transformant-se si, però seguirà.

"El fet més terrorífic de l'Univers no és que sigui hostil sinó que sigui indiferent; però si som capaços d'assimilar aquesta indiferència i acceptar els reptes de la vida dins dels límits de la mort, sense importar quant mutables l'home els pugui fer, la nostra existència com espècie pot tenir un significat i una realització genuïnes. No importa quant vasta sigui la foscor, nosaltres hem d'aportar-hi la nostra pròpia llum" (Stanley Kubrick)
Reflexió: Davant la indiferència de l'Univers, hom podria estar temptat d'adoptar un punt de vista igualment indiferent amb la vida, però açò equivaldria a desaprofitar-la i fins i tot a menysprear-la. Hem de fer-nos infinits dins dels límits de la mera raó. La raó no està prou aprofitada: podríem complementar la nostra perspectiva d'un mateix coneixement amb d'altres perspectives d'aquest mateix coneixement. Com a exemple, podríem servir-nos de les diferents maneres de percebre dels éssers vius; no tot és veure i fins i el nostre veure està limitat...
Com a conclusió doncs: Veure una mateixa cosa des de diferents perspectives seria la forma més adient per copsar-ne llur significat complet.

Una cloenda reflexiva

El tercer comentari sobre llengua tracta dels dos discursos de la Fira de Frankfurt; el discurs inaugural d’en Quim Monzó i el de cloenda d’en Baltasar Porcel.

Un Monzó original i un Porcel reflexiu:

El discurs d’en Quim Monzó va ser reconegut com a original perquè el seu discurs era l’elaboració del seu discurs, tot plegat en forma de conte. Original si, però sense contingut reflexiu. Porcel en canvi, potser no ha estat original, però ens ha recordat que el que som, ho som gràcies als grecs; ha fet un elogi a sa filosofia, essent aquesta la base de la que s’ha anat desenvolupant des d’aleshores. Porcel ens convida a ser com els grecs, a fugir de la simplicitat i endinsar-nos en la complexitat, a viure l’instant perquè el demà ja no és segur.

Porcel ens adverteix que la globalització pot ser una “Mediterrània a escala planetària, una germandat o concurrència de germandats, o una massificada contaminació mental i ambiental, que només serà mecanicista encara que creguem que és científica”. Tot i que resulta evident quina de les dues seria més desitjable, em temo que s’està imposant la segona i depèn de nosaltres invertir aquesta situació.

Una frase d’Heràclit que Porcel ha esmentat en son discurs: “Sempre passa el mateix riu, i sempre les seves aigües són diferents”; gaudiu-ne durant uns instants.

Us imagineu poder fusionar la forma original d’en Monzó amb el contingut reflexiu d’en Porcel? Finalment, em quedo amb una frase colpidora del discurs d’en Porcel (molt adequada en aquest bloc): “Perquè demà no existirem si no existim avui”. Sens dubte, Nietzsche hi estaria d’acord.

Us recomano molt especialment el discurs d’en Porcel perquè ens duu a la reflexió, a qüestionar-nos, a fer efectiva la nostra essència.

El premi Planeta, malauradament una notícia més econòmica que no pas lingüística

La notícia comentada es troba al diari El Punt digital i és del dia 15/10/2007 :

Com ja passa amb molts altres premis, que ja fa anys que han deixat de ser allò que havien de ser i que any rere any es van vulgaritzat fins a límits cada any un xic més vergonyosos, el premi Planeta és un premi mediàtic, que reuneix molts mitjans de comunicació, bàsicament per augmentar els seus interessos econòmics (a través de participacions en accions d’empreses vinculades indirectament amb el premi o premis). Així doncs, on es troba la qualitat literària que hauria de ser implícita en qualsevol premi de literatura? En un món on primen els interessos econòmics per damunt de la cultura, malauradament enlloc; i pensar que estem parlant d’un premi literari...

No tenim perspectiva històrica

Comento la notícia sobre la Fira de Frankfurt de Vilaweb del dia 09/10/2007 , on es critica el fet que no hi hagi pressupost per a fer un catàleg de l'exposició.

És a dir, que tota la feina que s'ha fet per representar (amb més o menys encert) 800 anys de literatura catalana i l'actualitat de la cultura catalana, quedarà en 5 dies fugissers.
Sincerament, no tinc prou bagatge literari com per poder decidir si el cànon que s'ha fet respon als interessos de la cultura catalana o als interessos de les editorials catalanes (malgrat que hi reconec autors de molt nivell), però em sembla una errada força gran el fet que no es reculli en un cànon el que s'ha decidit en aquesta fira; tot i així, la fira encara no s'ha acabat i encara es pot prevenir el mal que estem a punt de fer.
És cert que l'objectiu d'aquesta fira és el de promoure la cultura catalana al món, però em sembla que també seria bona cosa el fet de conservar la feina feta. Caram, qui va dir que les paraules se les emporta el vent però l'escriptura resta? Doncs en una fira dedicada especialment a l'escriptura catalana, no és una contradicció no deixar-ho tot escrit?
En fi, una oportunitat perduda o serem capaços de reaccionar a temps?

Els límits ens els posem nosaltres (o almenys, hauria de ser així)

"Vivim en una apacible illa d'ignorància enmig de negres mars d'infinitat, i això no significa que tinguem que viatjar més lluny" (H. P. Lovecraft)

Reflexió: Em sembla que aquesta frase ens hauria d'empènyer justament a una reflexió contrària. El fet d'haver avançat, si realment ho hem fet, no significa que no hàgim de seguir fent-ho. Només descobrim els propis límits quan els sobrepassem. Si ens quedem immòbils, deixem de ser, encara que de vegades cal aturar-se per contemplar el camí recorregut i assegurar-se que aquest no ha estat en va o equivocat; sovint la ciència hauria de reflexionar si els seus avenços són realment positius per l'home, perquè avançar a ulls clucs és un indici segur pel desastre.

"Vivim en una societat profundament depenent de la ciència i de la tecnologia en la qual, però, ningú no sap res sobre aquests temes. Això constitueix una fórmula segura per al desastre" (Carl Sagan)

Reflexió: Enllaçant la reflexió anterior amb aquesta frase de Carl Sagan, podríem dir que si depenem excessivament de la ciència i la tecnologia sense conèixer res o quasi res sobre elles, més que una fórmula pel desastre, considero que és una oportunitat única per aquells que es troben al poder per dur el poble a una submissió inconscient. Que de fet, és el que ja passa amb la democràcia, és una submissió inconscient. Hom pot "cridar tant com vulgui" (sempre que els mitjans t'escoltin...), però quan es tracta de l'acció, aquesta queda prohibida i en el millor dels casos, cohibida.

L'atzar de la "intel·ligència" i la convenció del bé i el mal

Una frase que fins i tot sembla poesia:

"Som pols d'estels que l'atzar ha convocat -oh daus i lleis!- a vida intel·ligent: se'ns ha obert -o ens ha enlluernat?- l'infinitèssim i la immensitat. Ens hem matat infatigablement. Hem fet difícil la felicitat -el bé i el mal, són sols el nostre invent?- Que poc amor, per tanta llibertat!" (David Jou)

Reflexió: Pols d'estels ho som literalment; de fet tot el que veiem ha sorgit de les estrelles. Ara bé, és l'atzar el que ens ha dut a la intel·ligència? O som nosaltres mateixos sense ser-ne conscients? Realment podem afirmar, sense pretensions, que som intel·ligents? I si ho som, perquè el món és com és? No és una contradicció la suposada intel·ligència amb el món que ens envolta?
I finalment, malgrat que pugui ser contradictori amb el paràgraf anterior, el bé i el mal són sols el nostre invent? Potser Nietzsche hi estaria d'acord.