El tercer comentari sobre llengua tracta dels dos discursos de la Fira de Frankfurt; el discurs inaugural d’en Quim Monzó i el de cloenda d’en Baltasar Porcel.
Un Monzó original i un Porcel reflexiu:
El discurs d’en Quim Monzó va ser reconegut com a original perquè el seu discurs era l’elaboració del seu discurs, tot plegat en forma de conte. Original si, però sense contingut reflexiu. Porcel en canvi, potser no ha estat original, però ens ha recordat que el que som, ho som gràcies als grecs; ha fet un elogi a sa filosofia, essent aquesta la base de la que s’ha anat desenvolupant des d’aleshores. Porcel ens convida a ser com els grecs, a fugir de la simplicitat i endinsar-nos en la complexitat, a viure l’instant perquè el demà ja no és segur.
Porcel ens adverteix que la globalització pot ser una “Mediterrània a escala planetària, una germandat o concurrència de germandats, o una massificada contaminació mental i ambiental, que només serà mecanicista encara que creguem que és científica”. Tot i que resulta evident quina de les dues seria més desitjable, em temo que s’està imposant la segona i depèn de nosaltres invertir aquesta situació.
Una frase d’Heràclit que Porcel ha esmentat en son discurs: “Sempre passa el mateix riu, i sempre les seves aigües són diferents”; gaudiu-ne durant uns instants.
Us imagineu poder fusionar la forma original d’en Monzó amb el contingut reflexiu d’en Porcel? Finalment, em quedo amb una frase colpidora del discurs d’en Porcel (molt adequada en aquest bloc): “Perquè demà no existirem si no existim avui”. Sens dubte, Nietzsche hi estaria d’acord.
Us recomano molt especialment el discurs d’en Porcel perquè ens duu a la reflexió, a qüestionar-nos, a fer efectiva la nostra essència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada