Llibre d'estil de la universitat Pompeu Fabra

Tot i que en principi el comentari del llibre d’estil hauria de ser d’un diari, per no repetir-me amb d’altres companys, finalment he decidit agafar el llibre d’estil de la Universitat Pompeu

Fabra.

El llibre, publicat el 1996 pel responsable del Gabinet Lingüístic Albert Servitje i Riera, consta 221 pàgines i té diferents parts:

- En la presentació, el rector de la universitat Enric Argullol i Murgadas descriu el llibre d’estil com “un pas cabdal en l’establiment del model de la llengua de la institució”.

- En el pròleg, la directora de l’Institut Universitari de Lingüística aplicada, M. Teresa Cabré Castellví, expressa que els llibres d’estil sempre han suscitat posicions contradictòries, mai neutres: Per uns, “són uniformes innecessaris que encotillen la llibertat d’expressió”; per altres, un bé necessari en tota organització complexa, que afavoreix la conjunció, redueixen la dispersió i donen una imatge harmònica a la institució.

També ens diu que “quan la llengua no ha estat el punt de conflicte de posicions enfrontades, els llibres d’estil han servit per (...) controlar a través del llenguatge el nivell de qualitat d’un organisme, o simplement per vehicular a l’exterior la seva imatge corporativa”.

Continua dient que el llenguatge permet expressar una determinada actitud per mitjà de l’adopció de solucions lingüístiques enteses com a marques de representació.

Finalment, Castellví afirma que “un llibre d’estil (...) no és una transgressió de la normativa establerta, (...) sinó simplement el dret que té una institució a triar, entre totes les formes possibles, aquelles que millor responen a la seva manera de fer i de voler ser interpretada”.

- La introducció, escrita pel responsable del Gabinet Lingüístic Albert Servitje i Riera, et fa cinc cèntims sobre el que et trobaràs més endavant. També ens informa que aquest llibre d’estil és la culminació de l’obra Documents administratius de la Universitat Pompeu Fabra, publicada uns dos anys abans del present llibre d’estil.

- Els 10 capítols estructuren el llibre:

1. Aspectes de presentació d’un text

S’hi tracten qüestions preliminars de caràcter formal relatives a la presentació d’un text; el cos i el tipus de lletra, el full, els marges, els paràgrafs, la separació entre línies i finalment, les divisions d’un text (títols, subtítols i apartats).

2. Model de llengua

S’hi tracten diverses qüestions relatives al model general de llengua; ha de ser neutre, clar i respectuós. Per exemple, se’ns diu que l’ús simultani de les formes masculina i femenina s’ha d’utilitzar amb molta mesura per tal de no forçar l’expressió i caure en textos artificiosos.

3. Qüestions gramaticals

S’hi tracten qüestions que poden ser objecte de més d’un tractament (el dubte s’esvaeix optant per una de les solucions possibles; s’hi aclareix que aquesta és la funció del llibre d’estil), o bé sovint són objecte d’un ús erroni (s’expliciten els errors més freqüents i els usos correctes; com per exemple, el cas dels punts relatius als adverbis acabats en -ment, l’article personal o els usos incorrectes de l’infinitiu).

4. Signes de puntuació: S’indiquen els usos principals.

5. Criteris d’utilització de la cursiva, les cometes i la negreta

Es presenten els usos generalment establerts de la cursiva i les cometes; la negreta es pot utilitzar a voluntat de qui escriu.

6. Criteris d’escriptura de majúscules, minúscules i versaletes

M’ha sorprès veure que “en català, les majúscules i les versaletes han de conservar obligatòriament els accents, les dièresis o qualsevol altre signe gràfic”. No sabia que les versaletes eren majúscules de la mateixa mida que les minúscules, que s’utilitzen per escriure els números romans, els cognoms dels autors en una referència o una citació bibliogràfica i els títols de publicacions que se citen a elles mateixes.

El capítol presenta unes pautes d’ús per a l’ús de majúscules, minúscules i versaletes.

7. Les abreviacions: classificació i criteris generals d’utilització

Hi ha quatre tipus d’abreviacions: les abreviatures, els acrònims, les sigles i els símbols. En registres i en textos formals, cal prescindir de les formes escurçades de paraules pròpies de registres orals (ex: bici, bus) o col·loquials (ex: profe, mates), en benefici de les formes senceres corresponents.

8. Criteris per a l’escriptura de números i de quantitats dins un text

Aquests criteris tenen importància tant des del punt de vista formal com des del punt de vista del significat (ex: és diferent ‘cada dia treballo de 9.00 a 12.00 hores’ que ‘cada dia treballo de nou a dotze hores’). Aquests criteris depenen de factors com el tipus de números o de quantitats de què es tracti, el context en què es trobin i la posició en què apareguin.

9. Criteris per a l’elaboració i la presentació de referències i de citacions bibliogràfiques

Els elements que hi ha de constar depenen del tipus de document de què es tracti i del nivell de precisió que es vulgui donar, però sempre s’han d’escriure en el mateix ordre i de la mateixa manera.

10. Criteris de traducció de noms i títols:

Es parteix de la premissa que traduir facilita la comunicació i la comprensió; per tant, cal traduir allò que sigui traduïble. No obstant, els noms escrits en altres alfabets s’han de transcriure en tots els casos.

Apèndix 1: Llista d’abreviacions

Conté una llista d’abreviatures i sigles d’ús freqüent (estructurada en apartats: àmbits acadèmic i administratiu, bibliografia i tipografia, dies de la setmana i mesos de l’any, indicacions genèriques de lloc i tractament protocol·laris) i una llista de símbols.

Apèndix 2: Llista d’universitats

Traducció dels noms de les universitats d’Europa, els EUA, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda

Em sembla que un llibre d’estil és útil quan tens dubtes sobre algun aspecte de l’escriptura, però cal parar atenció i fer un anàlisi acurat i a fons per estar completament segur que la forma que el llibre d’estil exposa, no es converteixi en un motlle idoni i subtil per a divulgar continguts ideològics afins a la institució, tal i com ja passa amb la forma en que la societat està organitzada.

Per suposat, aquest comentari és insuficient per a poder realitzar un anàlisi acurat i a fons del llibre d’estil en qüestió, doncs aquesta feina sols podria ser possible amb molt més temps i uns coneixements del llenguatge força més profunds. Així doncs, s’ha optat per resumir molt superficialment el llibre d’estil.

Ser conscient de que ens constitueix ens pot ajudar a ser o esdevenir

"Rarament s’adquireixen qualitats de les que pots prescindir" (Algú la va dir, però no sé pas qui)

És força probable que sovint haguem pensat que hi ha moltes coses que no ens serviran mai més per res, però això rarament passa; tenim tota una vida per comprovar-ho, així que bona sort!
Cadascuna de totes les nostres qualitats constitueixen la nostra identitat; n'hi haurà que apreciarem més que d'altres, però renunciar a qualsevol d'elles, seria com renunciar a una part de nosaltres mateixos. Podem canviar la nostra naturalesa? No ho sé; el costum ha modificat moltes persones, però potser també les ha retornat, en certa manera, en contra d'elles mateixes.
Sovint només volem canviar per adaptar-nos a la societat en la que vivim; en aquests casos, canviar és falsejar-nos, negar-nos.
Potser el que sovint anomenem com, la nostra naturalesa, només és el producte de la nostra educació i de l'ambient en que ens movem. Potser la nostra naturalesa només és la genètica que ens constitueix i que s'ha demostrat que és un factor important en la nostra conducta; en aquest cas, som realment lliures de ser com som, d'adoptar l'actitud que prenem envers els altres, d'actuar com ho fem?
Actualment, l'opinió més estesa ens diu que la nostra naturalesa és una combinació d'aquests dos factors, la genètica que heretem dels nostres pares, i l'educació, conformada per tot allò que ens influencia en la vida (educació, família, amics, llibres, mitjans de comunicació, etc.).
Em sembla que ser-ne conscient ens pot ajudar a canviar si realment volem canviar.

La forma de la societat determina nostra realitat

Vet aquí unes quantes frases sobre l'art de la fotografia que foren dites al seu moment al programa Millenium del C33:

"El fotògraf és ull, cervell i intenció" (William Klein)
"Veure és més reconèixer que conèixer, sols veiem el que ja coneixem"
"La fotografia és un vehicle de transmissió ideològica"
"Tota fotografia és manipulació; tot acte de comunicació és manipulació, però aquesta pot ser bona o dolenta"

Qualsevol fotografia té una intenció conscient o inconscient, doncs ha estat feta per una persona. Nosaltres, com a receptors i potencials manipulats (amb intencionalitat o no de l'emissor), hem de reconèixer en la fotografia, la seva intenció, el seu objectiu, l'efecte que s'espera que produeixi en el nostre pensament i, per tant, en les nostres accions.
Certament, tot acte de comunicació és manipulació; i en els temps actuals, s'aprofita aquest fet per emmarcar les persones en el que anomenem societat, en un context dogmàtic, que ens pot semblar més o menys ampli, però que inevitablement, coarta una certa sensació de llibertat que ja no tenim perquè ja no podem sentir.
La forma emmotlla el contingut; així com la forma en que està fet un telenotícies provoca inevitablement que la notícia prengui un cert caire, que la transmissió del seu contingut se'n vegi afectada sensiblement, la forma com la societat només accepta allò que rebrà una certa acollida per part de l'audiència, marca, limita la nostra visió de la realitat; i per tant, el camp en el qual podem pensar, actuar.
El context en el qual ens movem ens pot ser útil en l'avenç cap a determinats progressos, però ens enfosqueix la visió de conjunt, ens limita a seguir només una direcció i ens en perdem moltes altres que podrien ser-nos tan o més útils per la nostra experiència de la vida.

Podem essenciar la realitat?

"Encara que la meva ànima es trobi en la foscor, he estimat massa intensament les estrelles per sentir por de la nit" (Sarah Williams)

Aquesta frase es podria interpretar de formes molt diverses; heus-ne aquí una:
Potser la nostra vida es basa en l'absurd, es fonamenta en el buit més absolut, però a partir d'aquesta premissa, nosaltres podem donar-li un sentit (ni que sigui subjectiu). L'existencialisme diu que l'essència precedeix l'existència, és a dir, que som nosaltres mateixos els que ens elaborem la nostra essència a partir de les nostres accions, del que fem dia rere dia. Potser seria agosarat afirmar que el pensament humà només té sentit en tant que té conseqüències sobre la realitat, però hauríem de donar més rellevància a aquesta afirmació quan parlem de canviar el model en que s'estructura la societat. De ben poc serveixen les paraules si aquestes no s'acompanyen de fets conseqüents; de ben poc serveix la hipocresia que regna en la nostra societat si després nosaltres mateixos ens manifestem hipòcrites. Si no estem d'acord amb la realitat en que ens ha tocat viure, només hi ha dues opcions vàlides i justificades:

• L''assumeixes perquè hi estàs d'acord o perquè creus que no pots fer res per canviar-la.

• Procures, dins de les teves possibilitats (i aquestes poden semblar poques, però tot depèn dels objectius que ens fixem i del que estem disposats a sacrificar) modificar la realitat en tot allò que la teva consciència et dicta.

La forma ens pot revelar l'autèntic contingut

"He arribat a creure que el món sencer és un enigma, un enigma inofensiu que es fa terrible pel nostre embogit intent d'interpretar-lo com si contingués una veritat subjacent" (Umberto Eco)

Potser la vida consisteix justament en això, en "muntar-nos la nostra pròpia pel·lícula", en voler buscar més del que hi ha. Potser si més que interpretar el món, provéssim d'interpretar-nos a nosaltres mateixos, en trauríem alguna cosa de profit (de profit personal i no pas econòmic, com es podria malinterpretar en els temps que corren). Perquè la forma en com es desplega qualsevol expressió ens revela molt més de qui som que no pas el contingut que pretenem transmetre conscientment; el que resulta potser més complicat és adonar-se del que ens transmet la forma, saber-ho interpretar, desxifrar. Potser aleshores ens adonarem que desxifrar el món tan sols és desxifrar-se un mateix, la qual cosa no resulta una acció gens menyspreable, sinó tot el contrari.

Una idea de "subjecte"

"Quan, assegut a la sala de conferències, escoltava a l'aclamat astrònom, de sobte em vaig sentir inexplicablement cansat i fastiguejat, fins que, esmunyint-me, vaig sortir a fora a passejar en la mística humitat de l'aire i de la nit i, de tant en tant, aixecava el cap per a contemplar les estrelles en el silenci perfecte" (Walt Whitman)

La teoria serveix de ben poc si no l'experimentem en la nostra pròpia pell, si no la percebem, si no la sentim.
Sovint és el context el que ens fa pensar el que pensem, les situacions viscudes. Així doncs, l'experiència és una forma d'aprenentatge que ens deixa una empremta molt més profunda que no pas l'explicació teòrica. Una bona manera d'aprendre la teoria és sentir-la, fer-la teva, deixar-te impregnar per ella per tal de poder-ne concloure reflexions pertinents, com si l'haguessis viscuda, com si l'haguessis sentida, encara que realment sovint això no sigui possible plenament.
Que som sinó esperits que ens deixem impregnar per tot allò que ens interessa del que ens envolta? Axí doncs, podríem arribar a especificar una certa idea de la identitat, perquè finalment la identitat tan sols és allò que decideix sobre que escollir de l'exterior per fer-nos-ho nostre, per incloure-ho en nosaltres. Som doncs el que escollim ser de la realitat exterior? És aquest escollir el que ens personalitza? Si és que podem parlar de subjecte...

No podem tallar les ales de l'esperit humà

"Què seria el pensament humà si no poguéssim percebre les estrelles, què seria si la Terra estigués sempre envoltada, com Venus, d'una capa de núvols?" (Paul Couderc)

Segurament seria infèrtil, com la terra a la que no li arriba l'aigua de la pluja. Sense la imaginació, sense la bellesa, sense la possibilitat de l'infinit, l'home es conformaria dins els seus propis límits, sense el voler anar més enllà, sense el voler ser més del que és. No seria pas vida humana, seria quelcom diferent, segurament més pobre.

"Confinar la nostra atenció només als assumptes terrenals seria limitar l'esperit humà" (Stephen Hawking)

Si limitem nostra atenció als assumptes terrenals perdem part del que ens propi, la imaginació, la qual ens pot ser extremadament útil pels assumptes terrenals. Per tant, criticar els somiadors és una estupidesa pròpia dels limitats d'enteniment. Perquè és la teoria la que fa possible la pràctica; i és la imaginació el primer pas per fer possible la realitat.
Siguem doncs una mica més somiadors, una mica més imaginatius, una mica més humans.

L'etern retorn?

"Vibracions dels estels; vibracions d'una naturalesa subtil que no diuen res a l'orella, però que ens porten noves d'altres mons llunyans" (Lluís Rodés)

Aparentment només són punts de llum que apareixen quan el cel s'enfosqueix (curiós fenomen que passa cada dia i que popularment se l'anomena nit), però en realitat, és la història de l'Univers que ens apareix com una pel·lícula en projecció contínua i en pantalla gegant! No podem aturar la projecció, no podem aturar la història.
Recordem que el nostre petit planeta també forma part d'aquest Univers, és a dir, que nosaltres també som personatges d'aquesta pel·lícula i que tota la nostra història queda d'alguna manera impresa en l'espai per a possibles espectadors de planetes llunyans. Que diríeu que som al capdavall? Una comèdia? Una tragèdia? Potser una tragicomèdia? Tinc la sensació que si espectadors llunyans veiessin la nostra pel·lícula, en certs moments es farien un tip de riure, en d'altres, un tip de plorar. I només espero que quan haguessin acabat de veure la pel·lícula, tinguessin ganes de tornar-la a veure una i altra vegada. Però no n'estic segur, potser ni tan sols passaria la primera selecció d'un càsting entre amics.
No crec que la rebutgessin sencera, sinó que la tallarien; com fan els editors amb un llibre, només es quedarien amb allò que els hi agrada, amb allò que creuen que "es pot aprofitar", sense adonar-se que la vida ho és tot, tant els moments "dolents" com els "bons", perquè el que considerem com a bo tan sols és una inferència d'allò que considerem com a dolent.

L'explicació consistent necessita tots els detalls

Una frase de Borges:

"Sempre que passejo en la soledat de la nit penso que la nit ens plau perquè suprimeix els detalls inútils, el mateix que fa la nostra memòria" (Jorge Luis Borges)

Reflexió: La intel·ligència no es mesura per la quantitat de coneixements que acumulem (de les feines feixugues ja se n'ocupen les màquines), sinó per la nostra capacitat de sintetitzar-lo o per recordar tan sols allò que més tard ens ha de servir. Però quin criteri emprem per decidir allò que recordem i allò que preferim oblidar? Som nosaltres racionalment els qui ho decidim o és la nostra naturalesa o els principis de la consciència els qui, inconscientment, decideixen per nosaltres?
D'altra banda, sempre podríem dubtar de si realment hi ha detalls inútils, ja que exceptuant les repeticions, tot detall forma part de la realitat. En qualsevol explicació sobre un fet, podem quedar -nos tan sols en allò que ens resulta més útil per recordar la resta, però sense aquesta resta, l'explicació queda incompleta, inconsistent, li falta quelcom...

Veure nostra pròpia llum en la foscor de la indiferència

Dues frases relacionades que ens parlen sobre la indiferència de l'Univers; la primera de John Hughes Holmes; la segona de Stanley Kubrick:

"L'univers no és ni hostil ni amistós. És simplement indiferent" (John Hughes Holmes)
Reflexió: El bé i el mal sols prenen sentit en la consciència humana. Fora d'ella, són irrellevants. A l'Univers tan li fa que ens "carreguem el planeta" (perquè una cosa és carregar-se el planeta literalment i l'altra fer-lo inhabitable per nosaltres) o que desaprofitem el nostre potencial, ell seguirà, transformant-se si, però seguirà.

"El fet més terrorífic de l'Univers no és que sigui hostil sinó que sigui indiferent; però si som capaços d'assimilar aquesta indiferència i acceptar els reptes de la vida dins dels límits de la mort, sense importar quant mutables l'home els pugui fer, la nostra existència com espècie pot tenir un significat i una realització genuïnes. No importa quant vasta sigui la foscor, nosaltres hem d'aportar-hi la nostra pròpia llum" (Stanley Kubrick)
Reflexió: Davant la indiferència de l'Univers, hom podria estar temptat d'adoptar un punt de vista igualment indiferent amb la vida, però açò equivaldria a desaprofitar-la i fins i tot a menysprear-la. Hem de fer-nos infinits dins dels límits de la mera raó. La raó no està prou aprofitada: podríem complementar la nostra perspectiva d'un mateix coneixement amb d'altres perspectives d'aquest mateix coneixement. Com a exemple, podríem servir-nos de les diferents maneres de percebre dels éssers vius; no tot és veure i fins i el nostre veure està limitat...
Com a conclusió doncs: Veure una mateixa cosa des de diferents perspectives seria la forma més adient per copsar-ne llur significat complet.

Una cloenda reflexiva

El tercer comentari sobre llengua tracta dels dos discursos de la Fira de Frankfurt; el discurs inaugural d’en Quim Monzó i el de cloenda d’en Baltasar Porcel.

Un Monzó original i un Porcel reflexiu:

El discurs d’en Quim Monzó va ser reconegut com a original perquè el seu discurs era l’elaboració del seu discurs, tot plegat en forma de conte. Original si, però sense contingut reflexiu. Porcel en canvi, potser no ha estat original, però ens ha recordat que el que som, ho som gràcies als grecs; ha fet un elogi a sa filosofia, essent aquesta la base de la que s’ha anat desenvolupant des d’aleshores. Porcel ens convida a ser com els grecs, a fugir de la simplicitat i endinsar-nos en la complexitat, a viure l’instant perquè el demà ja no és segur.

Porcel ens adverteix que la globalització pot ser una “Mediterrània a escala planetària, una germandat o concurrència de germandats, o una massificada contaminació mental i ambiental, que només serà mecanicista encara que creguem que és científica”. Tot i que resulta evident quina de les dues seria més desitjable, em temo que s’està imposant la segona i depèn de nosaltres invertir aquesta situació.

Una frase d’Heràclit que Porcel ha esmentat en son discurs: “Sempre passa el mateix riu, i sempre les seves aigües són diferents”; gaudiu-ne durant uns instants.

Us imagineu poder fusionar la forma original d’en Monzó amb el contingut reflexiu d’en Porcel? Finalment, em quedo amb una frase colpidora del discurs d’en Porcel (molt adequada en aquest bloc): “Perquè demà no existirem si no existim avui”. Sens dubte, Nietzsche hi estaria d’acord.

Us recomano molt especialment el discurs d’en Porcel perquè ens duu a la reflexió, a qüestionar-nos, a fer efectiva la nostra essència.

El premi Planeta, malauradament una notícia més econòmica que no pas lingüística

La notícia comentada es troba al diari El Punt digital i és del dia 15/10/2007 :

Com ja passa amb molts altres premis, que ja fa anys que han deixat de ser allò que havien de ser i que any rere any es van vulgaritzat fins a límits cada any un xic més vergonyosos, el premi Planeta és un premi mediàtic, que reuneix molts mitjans de comunicació, bàsicament per augmentar els seus interessos econòmics (a través de participacions en accions d’empreses vinculades indirectament amb el premi o premis). Així doncs, on es troba la qualitat literària que hauria de ser implícita en qualsevol premi de literatura? En un món on primen els interessos econòmics per damunt de la cultura, malauradament enlloc; i pensar que estem parlant d’un premi literari...

No tenim perspectiva històrica

Comento la notícia sobre la Fira de Frankfurt de Vilaweb del dia 09/10/2007 , on es critica el fet que no hi hagi pressupost per a fer un catàleg de l'exposició.

És a dir, que tota la feina que s'ha fet per representar (amb més o menys encert) 800 anys de literatura catalana i l'actualitat de la cultura catalana, quedarà en 5 dies fugissers.
Sincerament, no tinc prou bagatge literari com per poder decidir si el cànon que s'ha fet respon als interessos de la cultura catalana o als interessos de les editorials catalanes (malgrat que hi reconec autors de molt nivell), però em sembla una errada força gran el fet que no es reculli en un cànon el que s'ha decidit en aquesta fira; tot i així, la fira encara no s'ha acabat i encara es pot prevenir el mal que estem a punt de fer.
És cert que l'objectiu d'aquesta fira és el de promoure la cultura catalana al món, però em sembla que també seria bona cosa el fet de conservar la feina feta. Caram, qui va dir que les paraules se les emporta el vent però l'escriptura resta? Doncs en una fira dedicada especialment a l'escriptura catalana, no és una contradicció no deixar-ho tot escrit?
En fi, una oportunitat perduda o serem capaços de reaccionar a temps?

Els límits ens els posem nosaltres (o almenys, hauria de ser així)

"Vivim en una apacible illa d'ignorància enmig de negres mars d'infinitat, i això no significa que tinguem que viatjar més lluny" (H. P. Lovecraft)

Reflexió: Em sembla que aquesta frase ens hauria d'empènyer justament a una reflexió contrària. El fet d'haver avançat, si realment ho hem fet, no significa que no hàgim de seguir fent-ho. Només descobrim els propis límits quan els sobrepassem. Si ens quedem immòbils, deixem de ser, encara que de vegades cal aturar-se per contemplar el camí recorregut i assegurar-se que aquest no ha estat en va o equivocat; sovint la ciència hauria de reflexionar si els seus avenços són realment positius per l'home, perquè avançar a ulls clucs és un indici segur pel desastre.

"Vivim en una societat profundament depenent de la ciència i de la tecnologia en la qual, però, ningú no sap res sobre aquests temes. Això constitueix una fórmula segura per al desastre" (Carl Sagan)

Reflexió: Enllaçant la reflexió anterior amb aquesta frase de Carl Sagan, podríem dir que si depenem excessivament de la ciència i la tecnologia sense conèixer res o quasi res sobre elles, més que una fórmula pel desastre, considero que és una oportunitat única per aquells que es troben al poder per dur el poble a una submissió inconscient. Que de fet, és el que ja passa amb la democràcia, és una submissió inconscient. Hom pot "cridar tant com vulgui" (sempre que els mitjans t'escoltin...), però quan es tracta de l'acció, aquesta queda prohibida i en el millor dels casos, cohibida.

L'atzar de la "intel·ligència" i la convenció del bé i el mal

Una frase que fins i tot sembla poesia:

"Som pols d'estels que l'atzar ha convocat -oh daus i lleis!- a vida intel·ligent: se'ns ha obert -o ens ha enlluernat?- l'infinitèssim i la immensitat. Ens hem matat infatigablement. Hem fet difícil la felicitat -el bé i el mal, són sols el nostre invent?- Que poc amor, per tanta llibertat!" (David Jou)

Reflexió: Pols d'estels ho som literalment; de fet tot el que veiem ha sorgit de les estrelles. Ara bé, és l'atzar el que ens ha dut a la intel·ligència? O som nosaltres mateixos sense ser-ne conscients? Realment podem afirmar, sense pretensions, que som intel·ligents? I si ho som, perquè el món és com és? No és una contradicció la suposada intel·ligència amb el món que ens envolta?
I finalment, malgrat que pugui ser contradictori amb el paràgraf anterior, el bé i el mal són sols el nostre invent? Potser Nietzsche hi estaria d'acord.

L'home com a microcosmos i l'Univers com a connector

Espero que aquestes dues altres frases us agradin!

"Per a tots els meus sofriments, només demano aquesta gràcia: que quan miris el Sol, el cel o les estrelles, pensis en mi" (Bernard de Fontenelle)

Reflexió: Només el Sol, la Lluna i la resta de planetes i estrelles poden ser vistos des de qualsevol indret del planeta. Potser així, sabent que hi ha quelcom que ens uneix des de qualsevol distància, l’existència pugui prendre sentit.

"El que mira fora, somia; el que mira al seu interior, desperta" (Carl Jung)

Reflexió: Els antics deien que l’home és un microcosmos, que tot el que trobem a fora o trobem a dins. Us heu fixat mai com s’assembla l’estructura d’un àtom i la del sistema solar? Curiosa coincidència... Potser cercant endins trobarem el que no hem trobat fora de nosaltres; qui sap, potser ens trobarem a nosaltres mateixos i per un cop, la vida prendrà sentit.

L'espècie humana es deteriora...

Dues frases que estan en sintonia i de les quals se’n pot extreure una reflexió semblant sobre l’estat de les coses en el món d’avui:

"Si els homes deixen de somniar, si donen l’esquena a la meravella de l’univers, la història de la nostra raça estarà arribant al final" (Arthur C. Clarke)

"Els cels et reclamen i giren al voltant teu mostrant els seus sempiterns esplendors, però els teus ulls contemplen solament el sòl" (Dante Alighieri)

Reflexió: La tendència humana actual a valorar totes les coses per la seva finalitat econòmica és un insult a la pròpia intel·ligència, una degradació de la nostra espècie. Una llarga tradició filosòfica i artística ens demostren que l’espècie humana té un gran potencial; i actualment el menyspreem... Hi ha delicte pitjor que aquest?

Dues d'Albert Einstein i un anònim serbi

Començarem amb dues frases d'Albert Eisntein i un anònim serbi:

Les dues frases d'Albert Einstein:

- "Dos coses són infinites: l'Univers i l'estupidesa humana; pel que fa a l'Univers, no en tinc la certesa absoluta"

- "El més incomprensible de l'Univers és que sigui comprensible"

I l'anònim serbi:

- "Siguis humil, ja que estàs fet de fems. Siguis noble, ja que estàs fet d'estrelles"

Presentació i Introducció del bloc!

Per ser el primer missatge del bloc, em presentaré:
Em dic Julià Pol i Pedrós i estudio tercer de Filosofia a la UDG. La naixença d'aquest bloc es deu una activitat de l'assignatura Llengua II.
En aquest bloc hi escriuré frases, la majoria de grans pensadors, que si les llegim adequadament, ens poden fer reflexionar i, perquè no, canviar-nos. Així doncs, si hi heu entrat, preneu-vos un momentet per llegir i la resta del dia per reflexionar (es pot fer mentre espereu que comenci la pròxima classe, mentre camineu per Girona o quan espereu, impacients o no, que us arribi el son).
Tot i que el bloc s'adreça especialment als companys de classe de Llengua II, la visita de qualsevol altre "intrús" serà degudament apreciada pel comentari que, si ho creieu oportú, deixareu.
Espero que el bloc sigui del vostre interès!!
Fins aviat!